Presiento que tras la noche
vendrá una noche más larga,
Luis Eduardo Aute (1943-2020), Al Alba

Seguim tenint plena la boca de tot el que hem patit, fet, après i, sobretot, desaprès durant els mesos de confinament dur.

Els que tenen una visió cíclica del món pensen que una bona sacsejada va bé de tant en tant, posa les coses al seu lloc, i també les idees i els negocis. Ara n’hem tingut una de forta, ens han remenat de cap a peus i hem acabat mig marejats.

A les portes del mes d’agost, fem inventari. Hem incorporat el treball des de casa i sembla que ens n’hem sortit prou bé,  tant,  que fins i tot parlem ja de la “síndrome de la cabana”. Molts no volen tornar a l’espai convencional de treball per què “de sobte .. he descobert que a casa s’hi està tant bé “ … !

També hem vist com “la dalla feia la seva feina” en persones, empreses i institucions. S’han perdut vides, feines, negocis, i com sempre, els més febles s’han endut la pitjor part. En el cas de les persones, hem pagat la factura emocional d’ “anonimitzar” als nostres grans, amb la falsa creença de que “allò que no es veu, no existeix” …

Tot això afegit a la virulència del virus, al desconeixement de la malaltia, a la falta de recursos i als egos dels “implicats“ en la gestió i la comunicació de la crisi, ha fet que els estralls de tot plegat hagin estat demolidors.

Com que ningú veia a venir el xàfec ens hem vist obligats a assistir impassibles a la pèrdua instantània de clients, a tancar la parada per força sense saber quan la podríem tornar a obrir i a tenir el calaix buit. Carrers molls, calaixos eixuts. I també ho han pagat el més febles de la cadena professional, els autònoms, el contribuents fixes peti qui peti, els que tenen pocs drets però massa obligacions. És cert que hi ha hagut ajudes per parar el cop, però també ho és  que, malauradament, el pitjor està per venir.

Les paraules ERO i ERTO han estat incorporades al llenguatge comú. Mai havíem consultat tant la nostra banca electrònica per veure si l’ingrés estava fet i a alguns, les ajudes públiques encara no els han arribat.

Aquelles empreses que feien la “viu viu”, que anaven a empentes i rodolons però que havien sobreviscut al tsunami del primer decenni del segle XXI, han acabat tancant portes. Les més febles, les que no estaven en forma o les que no han pogut capgirar la situació,  han patit molt.

De tot això n’hem parlat molt i també ho hem plorat.

Però no tot ha resultat tan negatiu com sembla. També hem après moltes coses.I tant si n’hem après! Hem retrobat el valor de les coses fonamentals, de les que estan a la base de cadascun de nosaltres, la família, els amics, la parella i un mateix. Hem pogut mesurar els nostres límits personals, hem reforçat lligams i hem trencat els que ja no tenien sentit, hem redescobert a la persona que tenim dins,  també als que tenim al costat. Hem estrenat contactes, n’hem reforçat d’altres, i n’hem deixat anar també a molts. Hem triat, hem après i desaprès, hem estrenat patrons, rutines i hàbits fins ara desconeguts. En definitiva, ens hem REDESCOBERT a nosaltres mateixos i també als nostres “ALTRES”.

El temps i el “tancament” ens ha permès a molts veure-hi més clar i decidir. Hem après a treballar des de casa. Ens hem adaptat a treure feina sense haver d’agafar cap mitjà de transport, en roba còmoda i amb xandall, pantufles i fins i tot, descalços.

Hem fet classes a distància i ens n’hem sortit prou dignament. Hem après coses a la cuina de casa i a la taula del menjador que fins i tot, ens han agradat i hem decidit que volem seguir-les fent, en aquest  “futur” que ja tenim al damunt.

Alguns empresaris ens han sorprès des del primer minut del confinament per la seva capacitat de buscar noves oportunitats de negoci, per haver sabut “girar la truita sense trencar-la” i per haver mantingut la parada oberta encaa que fós amb la persiana abaixada. I el mateix ha passat amb molts autònoms. No sobreviuen els més forts sinó els que saben adaptar-se a les circumstàncies i CANVIAR.

Qui més qui menys ha incorporat la incertesa a la seva manera de viure, molts ADN han mutat de manera espontània espolsant-ne per sempre més  els “gens de la seguretat”. El que era una afirmació retòrica ha esdevingut una posició vital. Qui no vulgui, no pugui o no sàpiga gestionar aquesta incertesa ho tindrà molt difícil a la tardor.

La POR, allò que tots tenim  però que ningú acaba d’acceptar, també ha esdevingut un altre component genètic, de consciència, de tarannà. Hem après a conviure conscientment amb la por.

I la pregunta ara és què en farem de tots aquests aprenentatges ? Volem que acabin essent només un record per explicar als nostres néts o els volem “capitalitzar” en positiu, com un ACTIU que acabem d’incorporar i que ens ha d’empènyer a SEGUIR AVANÇANT.

Les notícies dels darrers dies són preocupants. En Raimon te una cançó que diu “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”. És antiga i es refereix a temps passats i obscurs, però segueix essent de plena utilitat pels temps que passem.

La pandèmia, lluny d’esvaïr-se, segueix estant molt viva i va reapareixent on menys se l’espera. És molt probable que passem un final d’estiu/tardor calents, tant a nivell sanitari com també en els àmbits polític, econòmic i social. També ho és que aviat tornem a estar confinats, que els governs “facin figa”, que els Ertos i Eros es converteixin en tancaments definitius i que s’acabin les ajudes públiques.

Però no podem tirar per la borda tot allò que hem après. Nosaltres, consultors de persones i empreses, tenim les eines per acompanyar als equips ara i quan tornin a venir mal dades. Fa anys que gestionem l’imprevist. L’incertesa forma part de la nostra manera de viure. Hem sabut adaptar-nos a aquest nou paradigma que, tot i que estava anunciat de feia massa temps, ha accelerat el mestre Covid.

L’ego, l’orgull, el “jo sol me’n sortiré” ja no serveixen, som en temps d’INTERDEPENDÈNCIA, o acompanyem als nostres equips o no ens en sortirem.

Article publicat per Esther Casademunt, Fundadora y Directiva de la Consultora HUNIVERS PEOPLE HUB i membre d'AEBYS